El Romà Perdut

Un dia a prop de Pompeia hi havia un soldat que volia caçar.Va anar a prop del riu on acostumava a haver-hi  molts animals tendres.Després va sentir un sorollet com d´un cèrvol tendre i ell va anar a mirar si el cèrvol encara estava allà per poder-lo caçar facilment.I és va desviar del camí i el cap d´una hora i mitja ja no sabia el
camí de tornada i ell es va preguntar:"Quin lloc deu ser el camí de casa?".
2 mesos després......El exercit romà ja  començava a emuinarse pel soldat caçador que havia desaparegut.Després el comandant de l´ exercit va dir:
-Estigueu tranquils que lo més possible es que estigui 
viu perque portava armes per caçar i també tenia una 
infusió per si és trobava malament.Però un soldat va dir:
-Jo no n´estic segur que el nostre soldat estigui viu amb tots els bandits que volten per aquestes zones.I a més a més tots són grecs i barbarians mentre vagin junts aquests dos equips junts còrre un gran perill el pobre home.
1 setmana després....1002 soldats van anar a prop dels  Alps a fer una ullada per si estava el soldat per aquelles zones i el general va veure unes patjades com les sabates que duïa el seu home i va dir en el soldat del derrere seu:
-Fes què l´imperi peri d´acord?I ell va dir:
-molt bé senyor.pareu tots!!!!El general és mirava molt aquella petjada i ell va creure que el seu home havia anat cap el Oest,o sigui,a prop dels cims de les muntanyes dels Alps i deseguida va dir:
-Es cap el Oest seguiu-me.Lo més possible és que el trobem ara en el cim d´alguna muntanya i que estigui mort de fred.
Mentrestant el soldat perdut......el van enxampar els Grecs i els Barbars i el rei del equip Barbar va dir:
-Voleu que fem un sopa tendre i deliçios o que lluiti amb un dels nostres homes perque aquesta nit ens o passem teta!!!?I tits van dir:
-Lluita!!!!Lluita!!!I el rei Barbar va dir:
-Doncs avull tindrem lluita aquest home sembla molt ben entrenat amb ell segur que tenim una bona lluita.
Després a la nit el soldat el van treurede la tenda de descans pels principiants i un grec va sortir a lluitar contre ell i el pobre no va tenir eleció de lluitar.El final va gunyar el Romà perque va tenir sort que és va entravencar amb una pedra i li va poder clavar en tot el nervi del pulmo que era el nervi que anava conectat al cervell.La esquitxada de sang de l´home va tirar el romà pel terre i tota la armadura del romà va estar plena de sang.
L´endemà els romans van poder veure els Barbars i tots és van amagar el derrere dels arbustos,arbres,plantes, ETC.....Després uns romans que portaven una catapulta per si les mosques,van tirar una roca de 8i7 metres i per poc que no toca el soldat i 87 soldats enemics els va trepitjar aquella roca enorme després els romans va tirar troncs amb foc que van cremar a molta gent i soldat enemicsde moment no hi havia cap home dels romans mort en aquell lloc de homes enemics nomes en quedaven 46 i dels altres al maxim estrany ,oi?Deprés el soldat va anar directament amb el seu imperi i van marxar corrents i els altres 46 homes enemics també s´els van emportar per fer-los esclaus i també gladiadors.

PEKY I LA COVA DELS DIAMANTS

Hola, em dic Peky, i sóc una aranya, sóc escriptora. Ja ho sé, és estrany, però és així. Bé, tornem-hi, com ja us he dit sóc escriptora i m’encanta viatjar, i per això us explicaré una historia que em va passar.

Estava a casa de la meva cosina Lisy, la més snob de la família, però jo me l’estimo molt, sobretot perquè també li encanta viatjar. Bé, la Lisy i jo jugàvem a escacs, quan de sobte van trucar a la porta. Ah! encara no us he dit que la Lisy és més gran que jo per 3 anys. Total, jo vaig anar a obrir, però ella m’ho va impedir:

- Espera Peky, no esperem a ningú, això vol dir, que podria ser un lladre, i com que tu ets massa petita, hi aniré jo. Lisy!
- El mes que ve faré 9 anys, deixa’m obrir a mi!
- D’acord, però jo t’acompanyaré.
Quan estàvem davant la porta, em va venir una esgarrifança. La meva cosina va obrir: PERÒ SI NO HI HA NINGÚ!!
- I mira que pensar que era un lladre! -vaig dir jo-
- Cosina, tens il•lusions! Espera, -em va dir- què és això?
- Sembla una carta Lisy, l’obrim?

Jo estava molt emocionada, en obrir-la: UN MAPAA!!! Vam cridar les dues a l’hora.
- Per què deu ser?, a veure… -va dir- A dalt de tot hi diu amb lletres majúscules: COVA DELS DIAMANTS.

- Això vol dir que és un “MAPA DEL TRESOOR”!!?? Vaig preguntar molt més emocionada.
- Sem..sembla, sembla que s…s…ssí, va contestar la Lisy, que quasi s’havia quedat sense paraules. Després d’això, es va desmaiar.

Va trigar una estona en despertar, quan ho va fer, jo ja li havia preguntat a la meva tieta si podíem sortir, i com sempre, va dir que sí.

Al cap d’una estona, ja estàvem a mig camí amb tota la gentada de l’autobús. Vaig tenir sort, perquè vaig trobar l’home que em va salvar la vida en el viatge a Anglaterra, quines guerres. Portava en un pot una mosca que es deia Problemes, i ens vam fer amics.
- Quan vam arribar, no sabia que la cova era a Terrassa -em va dir la Lisy- I saps per què ho dic?, PERQUE M’ENCANTA TERRASSA!! Va cridar.
- Cosina, t’ha mirat tothom.
- uips.

A l’hora de dinar vam anar a un bar anomenat, “MENJA INSECTE!” El menjar era cuinat per en Trompeta Salsadetomàquet, el cuiner mosquit, i servit per la Vuitleg Spai. Era una aranya com jo i la Lisy!, i es deia de cognom com jo i la Lisy!! Ens va demanar :
- Digueu-me Potes, va dir.

La Potes, la Lisy i jo, ens vam fer mooolt amigues, encara que la Potes tenia 23 anys.

Havíem quedat la Lisy i jo que després de dinar aniríem a la recerca de la cova, i així ho vam fer. Al cap d’unes 2 hores ja s’estava fent de nit. HAVIEM DE TORNAR A CASA INMEDIATAMEEENT!!! Sort que la Lisy havia portat el mòbil, d’immediat va trucar als meus tiets per dir-los que tornaríem segurament demà. S’estava fent fosc, i ja no veiem res. Ens vam posar a dormir sota una fulla.

Al dia següent jo vaig matinar, però a la meva cosina, que és mes mandrosa que un peresós, la vaig estar refregant pel terra una bona estona perquè es despertés. Quan per fi ho va fer, vam seguir, i al cap d’una estona va aparèixer a la llunyania un autobús, quan va estar a prop nostre, vam pujar a la sabata d’una noia, i quan va estar dins vam anar a terra . Quan la porta es va obrir, la Lisy i jo vam baixar.
- PER FIIII!!! Vam cridar.

Vam anar a parar al costat d’una cova, havia de ser la cova dels diamants, no deu haver cap altre més important pels humans, m’imagino. Ningú no va baixar, excepte nosaltres . A l’entrada de la cova hi havia un tros de fusta mig trencat, on posava: “COVA DELS DIAMANTS”. Les dues, molt contentes vam entrar. Al final de la cova fosca i plena d’humitat, hi havia una llum, vam anar-hi iii……EL TRESOOOOR!!!!!!!

La Lisy i jo ens el vam carregar, i vam emprendre el camí cap a casa. Quan vam arribar , la meva tieta es va desmaiar, i quan es va despertar, era ja el dia següeeent!!! Ha, ha, ha, hi, ha, ha, ha.

FI

Els espartans

Fa uns 2000 anys va haver-hi uns soldats que es deien Espartans. Eren molt forts i van destruir una gran part d´Àfrica (Libia,Algeria,Egipte…) i una petita part dels romans i tenien un escut de fusta pintat amb una especie de planta que utilitzaven de pintura.

Els espartans ,quan una noia tenia un fill el banyaven amb vi per veure si era molt fort i si no ho era, el tiraven des de dalt d´ una muntanya o el mataven amb una espasa.Això ho feien per comprobar que el nen era suficientment valent per sobreviure.

I les tropes eren de 3000 homes com a mínim. I eren súper forts més o menys com els soldats romans.

Feien les cases amb fang i pedres.A Empúries hi queden runes gregues I romanes I és molt bonic.

La ciutat grega estava dividida en les dues parts: la Paleàpolis i la Neàpolis.

• la Paleàpolis (Palaiá pólis): l'antic illot on els grecs van fundar el seu primer establiment. Avui el poble de Sant Martí d'Empúries, és l'únic indret d'Empúries que ha continuat sempre habitat i, com a conseqüència, es coneix molt poc de l'època grega.
• la Neàpolis: amb aquest nom es coneix actualment la part que en l'antiguitat era en terra ferma, excavada avui dia en la seva major part fins a nivells que van des del segle II a.C. al I d.C. l'època en què ja es trobava en òrbita de Roma.

M´agradaria ser historiador i explorador quan sigui gran per poder estudiar els espartans ,els grecs i els romans.

EL MONSTRE DE LES BANYES GROSSES I LES “M” A TERRASSA

Una vegada hi havia unes “M” que vivien a Terrassa,però hi havia un monstre que estava en contra d´elles.Hi va haver un terratrèmol i les pobres “M” van tenir molta feina entre una cosa i l´altra.

El monstre de les banyes grosses va dir:

_Per què no voleu combatre amb mi?_ I una “M” va contestar:

_Perquè tenim un terratrèmol!!!

Després el monstre de les banyes grosses es va enfadar i va començar a trencar cases, gent per la meitat… en fi,tot el que fa un monstre. Aquell monstre respirava pel cul i tenia tres ulls,dos als pits i un al cap.Era horripilant i feia coses horroroses: matava els nens i nadons “M”.Menjava embotit de porc i poca cosa més.Feia uns pets que els podien olorar fins i tot els veïns que vivien a 10 km de distancia.No sabia res ni sabia menjar amb forquilla i Ganivet i era un pocassolta.

Un dia un nen M li va fer una patada i el monstre el va perseguir fins que el va matar . Després el monstre es va adonar que unes persones estaven vivint en pau i tranquilitat i el monstre va fer el mateix durant el reste de la seva vida ja que es va adonar que matar no era correcte i que viuria més feliç si era un monstre bo.

FI

Els micos bromistes

Hi havia una vegada un poble on la gent vivia molt feliç.
Però un dia van venir uns micos que no paraven de fer bromes i acudits.
Molts dels acudits que deien, aquests dos eren els que més repetien:
Hi ha dos borratxos que van per la via del tren i un borratxo li diu a l’altre:
– si que són llargues aquestes escales
però l’altre li diu:
- no et precupis que per darrere ve l’ascensor.
I l’altre acudit és aquest :
Hi ha dos tomàquets que van per la carretera i un tomàquet diu a l’altre:
- ve un camió xof
I l’altre diu:
- que què? xof.
I aixi tots els dies. I tota la gent va anar a casa l’alcalde a fer una reunió i van proposar una trampa. Volien tortorar-los amb bromes.
L’endemà els micos estaven passejant i es van trobar un grapat de plàtans
però quan els estaven provant els hi va caure una gabia
Al cap d’una estoneta van venir els del poble i van començar a fer el que els
micos feien .
Al cap d’una estona els micos no podien més i van demanar perdó i els del poble
els van perdonar i tots van viure molt feliços.

Els romans derroten als grecs

Fa molts i molts anys els romans volien conquerir als grecs I van anar a lluitar contra ells.
Els romans van anar al camp de batalla però no es van trobar a ningú.
Però era una trampa perquè de cop van sortir pels cantons.
I tots van començar a lluitar i era una destrossa total i havia mort molta gent.
Però els romans al final van sortir victoriosos.

EL CASTELL PASSADÍS

Una vegada hi havia dues amigues, moolt amigues del cole: la Júlia i la Carla.
Un dia, quan sortien de classe, s’els va acudir anar a fer un volt, ja que els seus pares tornarien tard de la feina.
Les dues amigues, van agafar l’autobús, i s’en van anar a un poblet no gaire lluny d’on vivien, a Terrassa.
Era un poble anomenat, EL POBLE DEL CASTELL PASSADÍS.
Quin nom més extrany, no? va dir la Júlia.
Bastant, va dir la Carla, però em sona molt aquest poble.
La Júlia va preguntar: fins i tot el nom?
Sí -va contestar la Carla- fins i tot el nom.
Les nenes van seguir tafanejant, al cap d’un minut d’exploració, van trobar un castell gegantíiiiiiiissim. La Júlia es va quedar
bocabadada, en canvi, la Carla, que ja s’en recordaba de tot, va dir: IMPRESSIONANT, oy? Anem. S’hi van acostar i…
Hi havia un cartell dient: “VISITEU EL CASTELL PASSADÍS”.
Les nenes van obeir l’ escrit, i van entrar.

Era un castell tot ple, pleeeenniiissim de passadissos i portes.
La Júlia i la Carla, caminaven pel castell, quan de sobte, la Júlia
va dir: Vaig a veure si hi ha una porta amb lavabo, ara torno.
La Carla es va amagar per fer-li un ensurt quan tornes. Quan va tornar, la Júlia no la trobava, i com és normal, la va començar a cridar esbojarrada: Carla! carla!! carla!!! ON ETS CARLAAA!!!!???? La Carla, quan va deixar de sentir a la Júlia,
i despres de sentir un cop bastant fort, preocupada, va sortir del seu amagatall.
On ets Júlia? -Pregunta la Carla- on ets? JÚLIAA!! on ets!? QUE T’’HAS AMAGAT!!?? Espantada, la va començar a buscar per tot arreu. Anava obrint portes mentre es perdia pels Passadissos, fins que al final va entrar a una, on hi havia mes portes, intentava d’obrir-les, però no podia, fins que en va obrir una on hi havia una escala, i va començar a pujar. La Júlia que ja estava allà, va escoltar les passes de la Carla: C-C-Carla QU-QU-QUE-E-ETS t-t-tu? Síi!! sóc joo!!!! Oh Júlia com t’he trobat a faltar. Et prometo que no et tornaré a fer cap broma d’aquestes, m’he espantat moltíiiiissim, tornem a casa. Les nenes van buscar la sortida, van trigar gairebé mitja hora en trobar-la.

Quan per fí van arribar, la Carla, esgotada es va recolzar a la paret de l’entrada. Uix, he embrutat el cartell, el va espolsar ii... en realitat, posava: “COMPTE, NO VISITEU EL CASTELL PASSADÍS” Ostres!, que tontes que em siguut!!! Ha ha ha ho hu hu he he he ho!!!!!!...

FI