Hola, em dic Peky, i sóc una aranya, sóc escriptora. Ja ho sé, és estrany, però és així. Bé, tornem-hi, com ja us he dit sóc escriptora i m’encanta viatjar, i per això us explicaré una historia que em va passar.
Estava a casa de la meva cosina Lisy, la més snob de la família, però jo me l’estimo molt, sobretot perquè també li encanta viatjar. Bé, la Lisy i jo jugàvem a escacs, quan de sobte van trucar a la porta. Ah! encara no us he dit que la Lisy és més gran que jo per 3 anys. Total, jo vaig anar a obrir, però ella m’ho va impedir:
- Espera Peky, no esperem a ningú, això vol dir, que podria ser un lladre, i com que tu ets massa petita, hi aniré jo. Lisy!
- El mes que ve faré 9 anys, deixa’m obrir a mi!
- D’acord, però jo t’acompanyaré.
Quan estàvem davant la porta, em va venir una esgarrifança. La meva cosina va obrir: PERÒ SI NO HI HA NINGÚ!!
- I mira que pensar que era un lladre! -vaig dir jo-
- Cosina, tens il•lusions! Espera, -em va dir- què és això?
- Sembla una carta Lisy, l’obrim?
Jo estava molt emocionada, en obrir-la: UN MAPAA!!! Vam cridar les dues a l’hora.
- Per què deu ser?, a veure… -va dir- A dalt de tot hi diu amb lletres majúscules: COVA DELS DIAMANTS.
- Això vol dir que és un “MAPA DEL TRESOOR”!!?? Vaig preguntar molt més emocionada.
- Sem..sembla, sembla que s…s…ssí, va contestar la Lisy, que quasi s’havia quedat sense paraules. Després d’això, es va desmaiar.
Va trigar una estona en despertar, quan ho va fer, jo ja li havia preguntat a la meva tieta si podíem sortir, i com sempre, va dir que sí.
Al cap d’una estona, ja estàvem a mig camí amb tota la gentada de l’autobús. Vaig tenir sort, perquè vaig trobar l’home que em va salvar la vida en el viatge a Anglaterra, quines guerres. Portava en un pot una mosca que es deia Problemes, i ens vam fer amics.
- Quan vam arribar, no sabia que la cova era a Terrassa -em va dir la Lisy- I saps per què ho dic?, PERQUE M’ENCANTA TERRASSA!! Va cridar.
- Cosina, t’ha mirat tothom.
- uips.
A l’hora de dinar vam anar a un bar anomenat, “MENJA INSECTE!” El menjar era cuinat per en Trompeta Salsadetomàquet, el cuiner mosquit, i servit per la Vuitleg Spai. Era una aranya com jo i la Lisy!, i es deia de cognom com jo i la Lisy!! Ens va demanar :
- Digueu-me Potes, va dir.
La Potes, la Lisy i jo, ens vam fer mooolt amigues, encara que la Potes tenia 23 anys.
Havíem quedat la Lisy i jo que després de dinar aniríem a la recerca de la cova, i així ho vam fer. Al cap d’unes 2 hores ja s’estava fent de nit. HAVIEM DE TORNAR A CASA INMEDIATAMEEENT!!! Sort que la Lisy havia portat el mòbil, d’immediat va trucar als meus tiets per dir-los que tornaríem segurament demà. S’estava fent fosc, i ja no veiem res. Ens vam posar a dormir sota una fulla.
Al dia següent jo vaig matinar, però a la meva cosina, que és mes mandrosa que un peresós, la vaig estar refregant pel terra una bona estona perquè es despertés. Quan per fi ho va fer, vam seguir, i al cap d’una estona va aparèixer a la llunyania un autobús, quan va estar a prop nostre, vam pujar a la sabata d’una noia, i quan va estar dins vam anar a terra . Quan la porta es va obrir, la Lisy i jo vam baixar.
- PER FIIII!!! Vam cridar.
Vam anar a parar al costat d’una cova, havia de ser la cova dels diamants, no deu haver cap altre més important pels humans, m’imagino. Ningú no va baixar, excepte nosaltres . A l’entrada de la cova hi havia un tros de fusta mig trencat, on posava: “COVA DELS DIAMANTS”. Les dues, molt contentes vam entrar. Al final de la cova fosca i plena d’humitat, hi havia una llum, vam anar-hi iii……EL TRESOOOOR!!!!!!!
La Lisy i jo ens el vam carregar, i vam emprendre el camí cap a casa. Quan vam arribar , la meva tieta es va desmaiar, i quan es va despertar, era ja el dia següeeent!!! Ha, ha, ha, hi, ha, ha, ha.
Estava a casa de la meva cosina Lisy, la més snob de la família, però jo me l’estimo molt, sobretot perquè també li encanta viatjar. Bé, la Lisy i jo jugàvem a escacs, quan de sobte van trucar a la porta. Ah! encara no us he dit que la Lisy és més gran que jo per 3 anys. Total, jo vaig anar a obrir, però ella m’ho va impedir:
- Espera Peky, no esperem a ningú, això vol dir, que podria ser un lladre, i com que tu ets massa petita, hi aniré jo. Lisy!
- El mes que ve faré 9 anys, deixa’m obrir a mi!
- D’acord, però jo t’acompanyaré.
Quan estàvem davant la porta, em va venir una esgarrifança. La meva cosina va obrir: PERÒ SI NO HI HA NINGÚ!!
- I mira que pensar que era un lladre! -vaig dir jo-
- Cosina, tens il•lusions! Espera, -em va dir- què és això?
- Sembla una carta Lisy, l’obrim?
Jo estava molt emocionada, en obrir-la: UN MAPAA!!! Vam cridar les dues a l’hora.
- Per què deu ser?, a veure… -va dir- A dalt de tot hi diu amb lletres majúscules: COVA DELS DIAMANTS.
- Això vol dir que és un “MAPA DEL TRESOOR”!!?? Vaig preguntar molt més emocionada.
- Sem..sembla, sembla que s…s…ssí, va contestar la Lisy, que quasi s’havia quedat sense paraules. Després d’això, es va desmaiar.
Va trigar una estona en despertar, quan ho va fer, jo ja li havia preguntat a la meva tieta si podíem sortir, i com sempre, va dir que sí.
Al cap d’una estona, ja estàvem a mig camí amb tota la gentada de l’autobús. Vaig tenir sort, perquè vaig trobar l’home que em va salvar la vida en el viatge a Anglaterra, quines guerres. Portava en un pot una mosca que es deia Problemes, i ens vam fer amics.
- Quan vam arribar, no sabia que la cova era a Terrassa -em va dir la Lisy- I saps per què ho dic?, PERQUE M’ENCANTA TERRASSA!! Va cridar.
- Cosina, t’ha mirat tothom.
- uips.
A l’hora de dinar vam anar a un bar anomenat, “MENJA INSECTE!” El menjar era cuinat per en Trompeta Salsadetomàquet, el cuiner mosquit, i servit per la Vuitleg Spai. Era una aranya com jo i la Lisy!, i es deia de cognom com jo i la Lisy!! Ens va demanar :
- Digueu-me Potes, va dir.
La Potes, la Lisy i jo, ens vam fer mooolt amigues, encara que la Potes tenia 23 anys.
Havíem quedat la Lisy i jo que després de dinar aniríem a la recerca de la cova, i així ho vam fer. Al cap d’unes 2 hores ja s’estava fent de nit. HAVIEM DE TORNAR A CASA INMEDIATAMEEENT!!! Sort que la Lisy havia portat el mòbil, d’immediat va trucar als meus tiets per dir-los que tornaríem segurament demà. S’estava fent fosc, i ja no veiem res. Ens vam posar a dormir sota una fulla.
Al dia següent jo vaig matinar, però a la meva cosina, que és mes mandrosa que un peresós, la vaig estar refregant pel terra una bona estona perquè es despertés. Quan per fi ho va fer, vam seguir, i al cap d’una estona va aparèixer a la llunyania un autobús, quan va estar a prop nostre, vam pujar a la sabata d’una noia, i quan va estar dins vam anar a terra . Quan la porta es va obrir, la Lisy i jo vam baixar.
- PER FIIII!!! Vam cridar.
Vam anar a parar al costat d’una cova, havia de ser la cova dels diamants, no deu haver cap altre més important pels humans, m’imagino. Ningú no va baixar, excepte nosaltres . A l’entrada de la cova hi havia un tros de fusta mig trencat, on posava: “COVA DELS DIAMANTS”. Les dues, molt contentes vam entrar. Al final de la cova fosca i plena d’humitat, hi havia una llum, vam anar-hi iii……EL TRESOOOOR!!!!!!!La Lisy i jo ens el vam carregar, i vam emprendre el camí cap a casa. Quan vam arribar , la meva tieta es va desmaiar, i quan es va despertar, era ja el dia següeeent!!! Ha, ha, ha, hi, ha, ha, ha.
FI
